Poema

Em diu el mestre que si no hi ha desig, no hi ha patiment.

M'enfonsa. Se'm planteja el dubte : com s'ha de fer per no sentir desig? tan li és el tipus: material, espiritual, sensual... Es clar que encara ens resta molt de patiment.

Per sentir-me millor li demano a l'Andreu que m'enviï el seu preciós poema " Lo desig és dolç". És llarg per que ocupi només una imatge però és tan maco que no en vull fer solament un fragment.

I el torno a llegir i m'emociona. Tan tendre, tan sincer. Em sento més animada i decideixo que encara no estic preparada per no sentir desig....encara que hagi de continuar patint...

patam, patum

homes i dones del carrer,

patim, patam , patum

no trepitjeu en Patufet"

Ja sé que llegit no és tan dolç ni tendre, ni te l'emotivitat que li posa l'Andreu quan el recita, i més quan l'acompanyen el Jordi o el Boris, ara no ho recordo qui ho sol fer, però llavors...llavors ja és indescriptible !, tot i així ens podem delir una estoneta...

Lo desig és dolç

Lo desig és dolç i acurça l’espera

anhelada que no vol la fi perquè

en ella mort fonda nit tot lo temps

desitjat, tota la dona pensada

i l’amor desraonat. Més saber-te

que tenir-te m’allunya de tu

i el dia que passa, lent o fugaç

com un gran somni, ja no vol

lo proper i cerca l‘enrere en l’ingenu

record que es nega a fugir de l’espera

que el portava al teu clos, carregat

de present i amb les mans fetes cors

emergents enroscant lo teu sexe que

em penetrava les pells com un misteri

vell i incert que mai del tot no entendrem.

I el desig és dolç –dic– quan l’insomni

m’atraca i em pren les respostes que

durant tota la tarde m’havia resolt

sense preguntes crucials, ni universals.

Però el desig és dolç i evoca la vida

sense demanar certeses ni correspondències,

no vol l’acte pur, perquè s’hi perd,

no vol lo començament perquè sap que

és l’acabament; no vol rebre perquè s’ofega,

no vol parlar perquè no en sap. I quan

tota la força s’endosa en un sol punt,

en un sol motiu, allí on tots esperen

lo guany, lo fet, lo plaer o el viure;

lo desig s’aparta capbaix, tímidament

i insegur, cap a les terres viscoses

de la indiferència, i per allí, segurament,

mentre la gent riu i festeja les joies

més preuades, el desig, arraconat i sol,

se mos mor qualsevol dia de l’any.

Lo desig és dolç i sinuós com la bellesa

imperfecta, és més tendre que l’amor, lo record

del record, l’esperança fustrada i el company

inseparable de l’entusiasme, lo desig

és dolç fins i tot quan no es té, quan la vida

és amarga com lo sabó, quan les flors

són totes en blanc i negre, lo desig és dolç,

lo desig és dolç, lo desig és dolç, lo desig és dolç!

Lo desig ets tu.

ANDREU SUBIRATS