Poema

Ser progenitor és per sobre de tot, la feina que més coneixements i concentració requereix i per la que ningú ens prepara ni avisa. No hi han ni assignatures, ni cicles formatius ni optatives ni tan sols un míser crèdit universitàri de lliure elecció, ara que practicament tot s'acredita.....

Com a molt reproduïm els patrons que varem rebre de petits i que ens van plaure i fem el contrari d’aquells patrons en que no hi estàvem d’acord.

Amb una mica de sort i amb el temps, ens podem procurar lectures i informacions que ens ajudin a aplicar assertivament el que creiem que els hem de fer arribar als fills, però no sempre podem estar segurs que rebran el missatge, amb el sentit en que els hi volem fer arribar.

Es clar que en la nostra defensa, sempre podem utilitzar la societat de la comunicació, que lluny d’ajudar en la formació i educació dels fills, ben sovint el que fa és posar-hi tantes traves que no sabem ni com afrontar-les els que som adults i se’ns suposa una maduresa.

Una de les coses que més m’ha costat explicar als meus fills aquest dies en que les vacances han propiciat veure els telenotícies junts, és el perquè de violència de gènere.
Quan amb les pel·lícules es poden veure aquestes tristes imatges, els nens tot sovin ho veuen com irreal, però quan els informatius ho mostren amb tanta fredor i a vegades fins i tot cruesa...ja és diferent. Saben que aixó és real, que passa tot sovint. No és ficció, és real.

Resulta difícil d’explicar com la violència pot acabar amb una relació iniciada amb base d’estimació. Ho així ho voldríem creure.

Des de fa uns anys el camí que agafem per anar a Sant Pere Pescador a l’Empordà, poble on passem la major part de les vacances en família, s’ha omplert de noies majoritàriament de l’est d’Europa, que ofereixen els seus serveis al costat de la carretera. Sembla que pertanyen a les màfies més cruentes que actuen al territori.

Ja no sabem quina hora és la millor per passar i provar de no trobar-les, doncs l’allau de preguntes que poden arribar a fer els fills, sobre les qüestions més insospitades, supera amb escreix les explicacions que podem donar els adults.

Us asseguro que resulta molt dur i trist no tenir respostes al perquè hi ha homes que paguen aquest servei d’esclavatge i que perquè ningú no fa res per “salvar” aquestes noies que més que viure, malviuen i moren lentament víctimes de la violència del gènere humà.

La misèria humana està servida i no estem exempts de culpa.

Sabré respondre i donar una riquesa interior i una consciència ètica al meus fills per tal que provin de canviar alguna cosa?


Poema de l’Ester Andorrà poeta i editora, molt i molt adient, que tenia ben guardat junt amb altres que em va fer arribar fa temps.

Tristament, desencoratjador reflex de la societat que ens envolta.