Una d'arena

De tant en tant, el cuc del compromís social, em burxa sense pietat les entranyes més protegides.

Exactament no sé quin és el detonant, però certament cada cop és més freqüent.

Avui he rebut un correu d'una mare de l'Ampa de l'escola del meu fill petit, enviant-nos un cartell sobre la festa en contra de l'exclusió social.

Totes aquestes accions socials tan justes i lloables, que habitualment només arriben i son secundades per les persones que ja estan compromeses amb tan nobles affaires, solen crear-me uns sentiments de impotència i necessitat de justícia, difícils de comprendre:

Jo creia que dins del meu entorn directe i on més puc actuar, estava ben compromesa amb l'entorn. No solament amb el familiar sino més enllà: sóc membre del Consell Escolar de l'escola del meu petit, soc de l'Ampa i m'ocupo directament de la revista del CEIP, que és bimensual.

També col.laboro amb l'Associació Esportiva de l'Institut de les meves filles grans i els faig el paperam per sol.licitar les subvencions, la formació esportiva reglada dels alumnes i professorat.

Un cop per setmana faig la sessió entrenament de Base Tècnica i Postural als equips de patinatge del club on entrena la gran i també els facilito ajut, quan han de demanar subvencions a l'administració.

Be tot això a banda d'ocuparme de repassar els deures i les feines dels tres fills, els metges i els hospitals, escoltar-los quan ho necessiten, dinars, sopars, esmorzars a la carta, festes d'amiguets/es, partits i competicions, roba, vacances, esplais, cursets d'estiu, classes i audicions de música, escola d'art, reunions de tutors/es, de classe......i ostres...si també treballo fora de casa!!

No és normal doncs que em resulti tant punyent, pensar que no hem puc solidaritzar amb pràcticament res més, que no sigui l'entorn més proper?

I és que a nosaltres els adults, sembla que ens toca donar les directrius de la vida i fer tota la feina i això és una tasca molt feixuga. Sobretot perquè en som molts que no estem prou preparats per a aquesta responsabilitat.

O això sembla. Estem fins el coll d' obligacions i no hem sabut ensenyar als joves a ser lluitadors, revolucionaris i compromesos, els hem portat pel camí del benestar i ara ni tan sols aixequen la veu a les universitats ni al carrer, si no és per fer soroll quan van de festa!.

Vivim a la deriva dels capricis de poder de uns polítics a qui ningú atura i que sembla que als joves ja els hi està bé.

Vivim les injustícies d'un món deshumanitzat i això comença davant nostre. Trist. Però no hi fem res. Ho veiem passar i com si res.

Serà veritat que aquets joves que pugen i que ho volen cremar tot, començaran per les arrels de la injustícia ?

L'esperança és que sí, que no sigui tot façana i que tot plegat no sigui més que la recerca del reconeixement i la projecció social.

Jo hi confio. Molt.

( i jo que us volia explicar el cap de setmana esportiu que hem tingut!)