Hi ha dies que inconscientment creus que ets mereixedor algun tipus de compensació que ben bé tampoc saps quina hauria de ser, però sense cap mena de dubte saps, que si realment existís algun tipus de premi diví, avui t'hauria tocat a tú.

Aquesta és la meva darrera setmana de vacances. Res fora de la normalitat.

El que no és tan normal, és que la teva primera setmana de feina sigui de vint-i-quatre hores i fora la teva ciutat.

Aquest fet ha produït que avui, amb tota la mandra del món enganxada, hagués de baixar a Barcelona per arreglar alguns assumptes relacionats amb la família i la feina, i a corre cuita tornar a pujar a Sant Pere, on ja ens esperaven els fills, per les activitats de tarda: Caiac i Winsurf sense a penes dinar un tallet de síndria escadusser i unes patates fregides de bossa, que no s'havien cruspit els nens.

A part de la petada física que això m'ha suposat, fa temps que li haig de trobar una vela de windsurf per la filla gran, doncs la propera setmana té els entrenaments de vela a Roses i necessita una vela de 5mts.

He passat mig matí entre la Federació i el Centre de vela, parlant amb winsurfers i trucant a escoles de vela per veure qui ens en podria facilitar una de segona mà. Com us podeu imaginar, el qui no s'acabava de vendre la que tenia, la tenia o de 4,5mts o de 5,5mts. o bé el preu no ens convenia, per tant a la tarda m'he posat a negociar amb els de l'escola de vela de Sant Pere, a veure si hi havia algun material que es volguéssin treure de sobre a bon preu i que s' adeqües al requerit. Res. I això que hi han posat bona voluntat!!.

Tot i això i després de tantes i tantes veus que he donat, m'he donat per satisfeta i quan hem arribat al càmping he decidit fer un sopar de truites de carbassó i de patates amb ceba, que els agrada molt a tots, ja que al migdia els havia deixat amb un míser pollastre a l'ast amb patates.

I ara bé quan saps que la justícia divina, també continua de vacances (en el supòsit que existeixi!):

L'ajudant de cuina d'avui ( el meu petit) no ha aparegut a fer de mindundi, amb la qual cosa he hagut de pelar i tallar les hortalisses, batre ous, escalfar oli a la paella i posar-me a vigilar el coure sola. Bé, tampoc passa res direu i es clar que no, però si la paella ja ha perdut tot l'antiadherent i quan intentes tombar la truita, queda enganxada i sobre el plat de tombar només hi cauen trocets de patata amarada d'ou, la ceba queda penjada com estalactites, de la paella i l'ou batut regalima per elles com si volgués tenyir de groc la transparència de la ceba i vessa del plat per que evidentment és més petit que el diàmetre de la truita, doncs comences a renegar amb veu baixa. Llavors i si la gràcia t'acompanya aconsegueixes posar tots els trossets de truita com si fos un puzle sobre el plat tombatruites improvisat i has de netejar la paella, per que saps que és impossible posar a coure l'altre banda amb tota la crosta agrumollada sobre la superfície de l'estri de cuinar i tornes a posar l'oli i pacientment esperes a que s'escalfi bé i per fi tornes a posar la truita per acabi de quallar per l'altre banda, i li fas el darrer tomb i amb el petit impuls del peu esquerre a terra per enlairar la paella a l'hora que la gires, rellisques amb l'ou batut que ha caigut abans, i que no has recollit per no deixar tot a mig fer. Fent equilibris aconsegueixes que la truita no caigui, però malauradament et costa una cremada de mitja lluna fina al braç esquerre, que aguantava el platet tombatruites, però com que era més petit i la paella sobresortia....

...i encara falta la truita de carbassó !!! déu meu !.....

Però sembla que l'ajut arriba! el mindundi de torn, ha passat per saber l'hora de sopar ...i l'he recordat la seva feina. En mal moment. S'acosta a mi per agafar els ous preparats per de la truita de carbassó i ...zas! ha relliscat amb l'ou i ha anat de cul a terra!. Plors i plors. Quin desconsol! Encara no sé si per que havia d'ajudar o per la patacada que s'ha pegat el pobre minyó!

Finalment però, he rebut la felicitació més preuada per una feina: que estava molt bó. I aixó.

Creia que avui mereixia una nit més tranquíla, però no ha estat aixì i he decidit fer un llarg OMMMMMMM i penjar aquest poema de Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī, poeta i mestre espiritual sufí, que la traducció al castellà diu així: