M'entretinc a "La segona perifèria" i em crida l'atenció com el Sr. Subal, descriu aquella solitud en que a vegades ens veiem inmersos, sense pràcticament pensar-hi, i que ell la sent a les vores del boirós i fred Thames. Com li apareixen imatges de la seva adolescència, etapa creada exclusivament per a patir. Penso.
Després llegeixo el seu article del Paper de Vidre i em dol la meva joventud .
Llegeixo el del Joan Todó i ja no puc més, regiro el calaix perdut de la memòria i trobo la carpeta de cartró marró, oblidada en el temps. Cerco nerviosa el que queda de l'adolescència i trobo un paper quadriculat i grogós, arrugat . Diu així:
Per viure les grans passions
per plorar els desencisos
per tenir genials ideas
per tastar els desenganys
Jo volia ser cantant
i tocava la guitarra
jo volia ser poeta
i feia versos d'amor
Passejava per la platja
i saltava les onades
em miraves com cantava
i m'agafaves de la mà
Quasi em matà el sentiment.
Però les llàgrimes s'assecàren
No vas venir-me a buscar,
ni em vas dir que te n'anaves.
No he tornat a cantar,
vaig guardar bé la guitarra,
vaig trencar tots els poemes
i també me'n vaig anar...
aquell temps no s'ha esborrat
viu encara en la memòria,
com un passat inacabat
com qui conta una història.
2 comentaris:
I a qui li deies tot això?
Benvolgut/da anònim/a, a banda de que m'agradaria saber qui ets, doncs la resposta, si rellegeixes, crec que és ben clara.
Li parlava a la meva adolescència o potser primera joventud, no recordo exactament.
És un dels poemes que es van salvar de la "crema".
Publica un comentari a l'entrada