Una mica tard, però com que l'emoció no em deixarà agafar el son, doncs .... que puc dir de l'extraordinaria i magnífica representació de Tannhaäuser que acabo de presenciar?

La nature est un temple où de vivants piliers

Laissent parfois sortir de confuses paroles;

L'homme y passe à travers des forêts de symboles

Oui l'observent avec des regardes familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent

Dans une ténébreuse et profonde unité,

Vaste comme la nuit et comme la clarté,

Les parfums, les couleurs et les sons se répondent

Charles Baudelaire

Ben cert que la idea era escriure sobre aquestes petites vacances que estic gaudint, lluny de la ciutat, a l'indret més humit de l'Emporda i amb un paisatge de somni ...o insomni !.

La remor de les ones , la música del vent i la immensa platja quasi deserta, que no se ben bé on em situa . Es un estat entre la calidessa del sol i la frescor de la tramuntana i el garbí. El somriure dels nens, les paraules ... però Wagner, m'ha arrabassat qualsevol altre pensament!

Baudelaire, després d'assitir la representació de Tannhaüser, va haver de recórrer a imatges pictòriques per explicar el que sentia. Si ell no tenia paraules...jo que hauré de fer?

El darrer Tannhäuer que va oferir el Liceu, ja no recordo, fa uns deu o dotze anys. Des de llavors l'he sentit a casa...jo que sé el munt de vegades. És una de les meves òperes preferides i la que vaig triar ara fa uns mesos, en una nit d'insomni, per xopar-me del poemari CILICI del Jaume C. Pons. Si, sí, ja t'ho vaig dir Jaume: poques nits tan passionals com aquella (poeticament parlant, clar!). Entre la música i el poemari, no em quedà temps per la són. L'endemà, us podeu imaginar... una maravellosa "caparra" a la feina!

Bé no vull fugir d'estudi però, avui he esclatat d'emoció i aplaudiments, entre els uh,uh,uh!!!, del sector més purista del cinquè pis, que no els ha agradat l'escenografia....que voleu que us digui, entre el bucolísme de la versió original i l'adaptació d'ahir, segur que hi ha un abisme, però a mí...a mí em va entusiasmar!. Molt més que el Loenghrin de fa uns anys. Aquell sí que va ser horripilant!. Segons jo, clar!

La música de Tannhäuser, em transporta. Ja només sentir l'obertura, esclata l'emoció. En la representació, durant l'obertura se'ns mostra un pintor amb la seva deesa (la mezzo, completament nua), que poc a poc va sent envoltat de ballarins, semi nus (...!),que tacats de pintura vermella (passió i desenfré), escenifiquen la bacanal a Venusberg, l'indret de la passió i la carn. Poc a poc un Tannhäuser, aclaparat per la contradicció i cansat de la festa carnal, li confesa a Venus l'enyor de l'amor espiritual i de la relació amb el món terrenal.....

Bé , no segueixo amb l'argument, el podeu llegir a la pàgina del Liceu...

La contradicció de l'ànima, la lluita interir de l'home, tot , tot està tan ben reflectit, que és dificil emetre judicis sobre la condició humana. Fins i tot resulta comprensible, que l'amada de Tannhäuser, Elisabeth, és deixi morir, sabent que mai no podrà tenir el Tannhäuser per a tots repudiat. Li tem més a la vida sense amor, que a la mort . Així és com ho interpreto, ja que en realitat, segons l'obra ella és sacrifica per a la salvació del seu amor. I això senyors i senyores...jo no m'ho crec!

Hom se sent petit i insignificant quan els cors ( sencillament espectaculars), els duets, les aries, irrompen succesivament durant la representació. Però alhora donen una plenitud dificil de explicar. En definitiva, si podeu no us la perdeu. Val la pena.

Ah! si algú es decideix a anar-hi o repetir (ho dic pels liceístics), aviseu-me: Jo us hi acompanyo!

Bona Mona!