Hi ha millor frase que avui pugui resumir la culminació de la campanya electoral?A partir de demà esperem que, igual que Juli Cèsar al creuar el riu Rubicó d'aquesta matinada, s'obri una nova etapa ...
Sigui qui sigui el guanyador, el fet de que no sigui la dreta ja servirà per tornar a creure en una democràcia......o no vaig amb el lliri a la mà, com sempre ?
Finalment avui hem celebrat l'aniversari de la Gisela. Un bon dia per fer-ho, jo més forta i el tema principal: els comicis.
Els meus pares que son fills de la post guerra, han manifestat que s'ha inclinat pel vot útil , segons els meu pare, els terroritza que pugui guanyar el partit de dretes.
Lluny de discutir la decisió, m'inclino per situar mentalment el seu raonament.
El meu avi Joaquim, conduïa camions de refugiats a la frontera. Ho feia amb l'esperança que en algun d'aquest viatges , podria escapar-se i refugiar se per la zona de l' Empordà, on hi tenia molts coneguts i amics.
No va estar afortunat. En un dels seus viatges, va topar amb la columna Líster, va ser reconegut i amenaçat i finalment va ser portat al camp de concentració de Saint Cyprien.
La mare ens explicava que sempre que veia escenes dels exodes a peu cap a fora de les fronteres, en pelicules o documentals, no pot evitar pensar que una vegada el seu pare va ser un d'ells i encara ara li produeix una buidor molt profunda.
La tristesa sempre és present quan recorda al seu pare, el meu avi.
L' avi Joaquim, es va poder escapar del camp de concentració, amb tres companys que van ser morts a trets, en ser descoberts.
Ell però, va poder esquivar la mort i aconseguir arribar a la frontera i des d'allí i gràcies a l'ajut que va rebre, va poder arribar i refugiar-se a casa d'uns amics, a La Pera (Alt Empordà).
Quan va acabar la guerra, l'avi tornar a casa.
Morí a l'any 47. El va atropellar un camió, quan anava en bicicleta. La meva mare tenia 15 anys.
Com els que té ara la meva filla: Una nena, amb cos de dona, però una nena, al cap i a la fi.
Hi ha motius amb més argument que aquest?.
Sí, segur, però aquest és real i tangible i encara hi ha testimonis vius.
"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens
“Visc forastera en una terra xopa de desmemoria” - Joana Raspall
1 comentari:
que trist!
vist així el vot útil, sembla més aviat el vot necessàri.
Publica un comentari a l'entrada