Pot no tenir res a veure.....

Pot no tenir res a veure

Pot no tenir res a veure el projecte

que fas de tu mateix i el tu mateix

que trobes cap d’uns anys.
Començaràs a comprovar:

realitat i desig són enemics.
Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t’imaginaves.
Compta només el resultat final:

qui ets, què fas i la fràgil volada

d’unes ales intactes.

Josefa Contijoch

Per celebrar que havia superat amb èxit les oposicions d’accés a la funció pública com a agregada de batxillerat (així ens deien als anys vuitanta), vaig anar a passar uns dies a Palma a casa d'una bona amiga i companya de promoció de l'Inef.

Mentre sopàvem la primera nit, la mare de la meva amiga ens va dir : " Ser professora és la millor opció de feina per a una dona. S’ha de pensar que en el futur haurà de portar la casa i pujar els fills".

Com que haureu de portar la casa i pujar els fills?!!. Doncs tenia raó.

El cas és que el que ella exposava com a dat i beneït, és el que ens ha succeït a moltes dones , no solament de la meva promoció sinó des de llavors i abans que nosaltres moltes més.

Ara em direu:"... i que té a veure amb el poema?": - jo dic ( podeu estar-hi d’acord o no):- el significat dels actes, el significat dels sentiments i les emocions i de com som capaços de donar i rebre’ls, no ha resultat ser el que ens han dit que és; o s’han descuidat de dir-ho tot! l’entorn ens transfereix uns valors socialment i política correctes (si més no, en aquell moment), i resulta que no sol concordar amb el que ens hem trobat.

El que els pares, les mares, els avis, les avies, els tiets i tietes i en general tot el veïnat i les monges del col·legi d’aquestes noies (...dones!, mai recordo que sóc del segle passat) t’inculcaven, era precisament això: podeu fer carrera, podeu tenir una feina...però no oblideu que sou dones i haureu de ser mares i haureu de cuidar a l’home, i organitzar la casa, els horaris del col·legi i ajustar-los a la vostre feina, fixar visites pediàtriques, oculistes, dentistes; organitzar les extraescolars, ser amables, simpàtiques, eficients, complidores, matineres, bones cuineres, ajudar a fer els deures i tornar a repetir les taules de multiplicar fins el infinit, sentir llegir amb tota la disponibilitat i complaença als plançonets de casa, aquelles eternes lectures, en les que costa tant dissimular la son i l’avorriment que t’agafa en sentir-los.

Disposar de vint-i-quatre mans per tal de portar les motxilles, les bosses d’esport, el pa, la teva cartera amb els pendents de la feina d'avui, per intenta avançar a casa, la capsa de kellog's que s’han acabat i dos cartrons de llet i finalment, donar la maneta als nens ( a tots, no sigui que amb el tema de la gelosia, encara tinguem serenata !). L'amiguet també s'apunta a venir a casa. El Marcel li ha d'ensenyar com s'entra a no sé a on de l'entorn Pókemon del joc de la DS. L'amiguet és diabètic i no li puc comprar a ningú la xocolata que haviem quedat!. La mare em dona l'aparell medidor, per si es troba malament. Quedem que ja li portarem nosaltres al Pablo perque ella té un nadó i li resulta complicat venir a recollir-lo...no passa res, jo ja sé de que va aixo!

Tan de bo és pogués disposar de tots els caps de Hidra, doncs serien més fàcil coordinar a un mateix pensament, que haver de vigilar a l’hora, al poca solta del Seat Marsella tunejat, que sempre passa a dos-cents per hora durant la sortida de les escoles; el conductor de l'autobus que s'atura i arrenca sense mirar tan si hi ha semàfor com si no; els "quillus" dels cascs a mig posar amb la versió passsaneng sense silenciador, de la Derbi Paleta de fa uns anys , avançant la filera de cotxes aturats, per la vorera; la bastida de la casa que han començat a restaurar i que t'obliga a baixar de la vorera, sempre que el semàfor pels cotxes es posa en verd i vermell pels peatons. La porqueria de torn dels gossos que tenen amos incívics i deixant el regalet pels de darrera; i tantes i tantes coses més, que realment quan jo sentia la penya de senyores, llavors, quan encara anava a col·legi de monges, que ens deien: Nena, tu el que has de fer és trobar un bon noi, i casar-te, i nosaltres ens miràvem amb un somriure burleta i pensant que seriem les maravelloses dones de les quals ja ens havíem format la imatge des de ben petites, i amb un Romeu com a marit i una bona feina com a culminació de la dedicació en els estudis, poc se’ns podia haver passat pel cap, la trampa amagada en totes aquestes sentencies irrevocables, en que tan de gust hi vam caure i que ara ens adonem que , en realitat no te res a veure el projecte que fas de tu mateix i el tu mateix que et trobes al cap d'uns anys.....